Escrita l?any 1957, Sagitari és la quarta novel·la breu de Natalia Ginzburg, després d?El camí que porta a ciutat, Ha anat així i Valentino (totes tres publicades per Edicions de la Ela Geminada per primera vegada en català). En aquesta obra de maduresa, hi retrobem l?excepcional capacitat de la gran escriptora italiana per teixir un relat aparentment simple però ple de fets reveladors a partir dels quals afloren els mecanismes que fan, a voltes comprensible, a voltes absurda, la vida: la il·lusió, la ingenuïtat, l?engany, la frustració.

Una petita joia sobre el geni de Txhékhov Anton Txékhov. Vida a través de les lletres és un meravellós i subtil retrat del genial Anton Txékhov escrit per Natalia Ginzburg: una joia que explora la joventut de l?escriptor a Taganrog, els seus inicis literaris i la seva feina de metge rural, els seus primers èxits teatrals fins a la malaltia i els darrers anys a Ialta, abans de la seva mort prematura. Un llibre magnífic, un feliç equilibri entre tema i autora, un text breu però ric sobre el que va ser un dels millors escriptors i coneixedors de l?ànima humana. Carmen Martín Gaite va elogiar Natalia Ginzburg afirmant que era «una dona dotada d?una capacitat d?observació poc comuna».

Lèxic familiar, premi Strega de novel·la, és el retrat dels Levi, família jueva i antifeixista que va viure a Torí, des del 1930 fins al 1950. La Natalia era una de les filles del professor Levi i va escriure un llibre fascinant i autobiogràfic que reflexa la història de la Itàlia antifeixista. Es tracta d’un relat enganyosament simple, on anècdotes quotidianes es barregen sense pudor amb reflexions profundes sobre la llibertat i la consciència de si mateixa. És una de les obres on el talent de la Natalia Ginzburg arriba a la seva expressió més lliure, i una novel·la precursora de la narrativa del jo.

Hace apenas una semana de la boda de Pietro y Giuliana, y poco más de un mes desde que se conocieron. Él es un abogado de clase acomodada, fatigado de una vida sosegada en la que reina el orden; ella, una excéntrica muchacha de origen más humilde que, tras huir de casa a los diecisiete años, ha debido valerse por sí misma. Pietro ha invitado a su familia a una comida en su apartamento para intentar tranquilizar a la madre, que no ve el repentino matrimonio con buenos ojos: esta reunión familiar se convertirá en la prueba de fuego de la joven pareja.
Me casé por alegría es la pieza teatral más célebre de Ginzburg; la maestría en la construcción de los personajes y la viveza de los diálogos hacen de ella no sólo una comedia hilarante, sino también una aguda reflexión sobre los mecanismos de la felicidad, que transgreden las convenciones y los prejuicios más arraigados.

Natalia Ginzburg és breu, molt breu. No li cal gran cosa per poder dibuixar la psicologia de tots els personatges, per trobar-ne els detalls més mínims i per establir entre ells, els protagonistes, i nosaltres, els lectors, un vincle ferm. Ho fa amb elegància i amb molta, molta subtilesa. Valentino és, i tant, una bona mostra del que representa l’obra literària de Natalia Ginzburg, del que arreplega a les seves novel·les. Molt ràpidament: brevetat, intensitat, psicologia, conflicte, tendresa... i elegància. (De l’epíleg de Jenn Díaz: Paraules de veritat)

«Li he dit: —Digue’m la veritat.— I ell ha dit: —¿Quina veritat? I mentrestant dibuixava alguna cosa al seu quadern a correcuita i tot seguit m’ensenyava el que era: era un tren molt llarg, amb un gran núvol de fum negre, i ell que s’abocava per una finestra i saludava amb el mocador. Li he disparat als ulls.» Així comença Ha anat així, la segona novel·la publicada per Natalia Ginzburg, i que ara Edicions de la Ela Geminada ofereix per primera vegada en llengua catalana, en el marc d’un projecte de recuperació de les cinc novel·les breus de Ginzburg, reunides en un sol volum l’any 1947: El camí que porta a ciutat, Ha anat així, Valentino, Sagittario i Les veus del capvespre. Ha anat així és la història d’un amor desesperat i gelós, una confessió dictada per la dolorosa lucidesa d’una esposa que, durant anys, ha suportat les infidelitats del seu marit.

Una novela epistolar de Natalia Ginzburg, publicada originalmente en 1984, que trata de la incomunicación en todos los frentes, tanto familiares como sociales.

La ciudad y la casa es una novela peculiar, que se desgrana a través de las voces de amigos, amantes, hijos y padres, pero nadie se atreve a mostrar sus emociones a flor de piel. La vida entera de estos hombres y mujeres queda filtrada por la escritura, por unas cartas que dicen tanto como esconden.

Los viejos apartamentos de Roma, los pequeños estudios de Princeton o unas fincas de campo que ya nadie quiere cuidar son testigos vivos de un ir y venir de baúles, papeles viejos, libros queridos y palabras a medio decir que conforman una historia espléndida en su desolación y en la búsqueda terca de una verdad que no caduque.

Podríamos hablar de una novela epistolar, pero La ciudad y la casa es mucho más que eso: la gran Natalia Ginzburg nos habla aquí del fin de una familia, de la crisis de los valores tradicionales, del vacío que se instala en el ánimo y en las casas que habitamos cuando ya no hay razón para conservar lo que antes parecía importante.

Con su estilo sobrio y poético a la vez, la autora italiana consigue cabalgar el tiempo: aunque hayan pasado más de treinta años, esas ciudades y esas casas nos traen algo que se queda con cada uno de sus lectores.

«Tú una casa la puedes vender o dejar a quien te dé la gana, pero siempre la llevas contigo.»
Natalia Ginzburg

A propósito de las mujeres es un volumen formado por ocho relatos de Natalia Ginzburg, algunos inéditos, con un mismo denominador: las relaciones sentimentales.

Mujeres con sombrero y sin sombrero, jóvenes y viejas, maquilladas o con la cara recién lavada. Ellas, tan solas o con demasiada gente a su alrededor; con hijos que hacen preguntas molestas o amantes que llegan, te usan, saludan y se van. Mujeres que tarde o temprano se sienten malqueridas, aunque anden por la calle pisando fuerte y mirando coquetas el reflejo de su cuerpo en el escaparate de alguna tienda.

En estos cuentos hablan, lloran, caminan las mujeres de Ginzburg y, abrazándolas todas, el texto que abre las puertas de este libro hermoso y valiente:

«Las mujeres tienen la mala costumbre de caer en un pozo de vez en cuando, de dejarse embargar por una terrible melancolía, ahogarse en ella y bracear para mantenerse a flote: ese es su verdadero problema... Las mujeres lo que tienen que hacer es defenderse con uñas y dientes de su malsana costumbre de caer, porque un ser libre no cae casi nunca en el pozo ni piensa siempre en sí mismo, sino que se ocupa de todas las cosas importantes y serias que hay en el mundo y solo se ocupa de sí mismo para esforzarse por ser cada día más libre. La primera que debe aprender a actuar así soy yo...»
Natalia Ginzburg

Reseña:
«Leer a Natalia Ginzburg te cambia la vida.»
Elena Medel

"Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l’aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent." Giuseppe, als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se'n a viure amb el seu germà Ferruccio als Estats Units. ¿Què hi busca, tan lluny, tan tard? No ho sap. La història pren forma a través de les cartes intercanviades amb la colla d’amics i amb la poca família que ha deixat a Itàlia. Una carta rere l'altra, pares i fills, amics i amants es posen davant de si mateixos i de la seva necessitat de despullar-se. Amb un estil sec i líric, La ciutat i la casa transmet tot allò que no es diu mai. Les cartes són fragments de vida dispersos entre Roma, l'Úmbria i Amèrica. Ginzburg els reconstrueix i evoca magistralment el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX: la desintegració de la família, la crisi dels rols tradicionals, l'absència de la figura paterna, la inseguretat que representen els fills o el buit que se'ns imposa quan tot allò que semblava important desapareix —per damunt de tot, el sentit de pertinença, que troba el seu símbol més evident en la casa: perquè "les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d’un mateix".